Els desdejunis del Fòrum Nueva Economía Tribuna Mediterránea s’han convertit en tot un referent per conéixer l’estat de la societat civil valenciana, des de la seua política, a la seua economia, perquè en este fòrum hi intervenen tots els actors. Una vegada més, he tingut l’honor d’intervindre i parlar de política estatal, valenciana i també en clau interna del BLOC i de Compromís. Compartisc amb tots vosaltres les meues paraules:
Voldria compartir una lectura personal del moment polític, dels equilibris que componen l’actual situació política. També els parlaré de com entenc el futur pròxim del valencianisme polític i de Compromís, la cooperativa política que vàrem crear l’any 2010 i que des de 2015 forma part del govern de la Generalitat. Ara, al 2019 Compromís conjuntament amb Más País, amb els seus humils tres escons, ha estat decisiva per configurar una majoria parlamentària suficient per investir el President Pedro Sánchez i pactar una Agenda Valenciana. Un acord d’investidura amb nou punts que si es porten a terme, milloraran la vida de les valencianes i els valencians. Moltes gràcies, amic Joan Baldoví pel teu treball.
Ara fa quatre anys acabava la meua intervenció en este fòrum, amb un resum de les idees exposades, tot advertint que “els nostres dos reptes claus són la sostenibilitat mediambiental i la desigualtat creixent, les principals amenaces per al futur del nostre poble i també podem dir que per a la Humanitat”.
També els deia que l’anomalia del finançament insuficient per part de l’Estat de tots els serveis públics que presta la Generalitat Valenciana és la causa principal de nostre empobriment col·lectiu. Els valencians i valencianes ja estem entre les regions europees amb un nivell de renda més baix. Sense un finançament just no es poden atendre adequadament les competències pròpies de la Generalitat que ens ha encarregat l’Estat, atès que l’autogovern valencià dins d’un estat complex no és sostenible sense suficiència financera, tal com estableix l’article 156 de la Constitució. Seria bo que es publicaren les balances fiscals Estat-Comunitat Valenciana. Tampoc està de més recordar que una quarta part del nostre pressupost es dedica a pagar un deute injust.
En eixe sentit m’agradaria recordar una anècdota que explica la implicació d’actors civils en esta reivindicació per un tracte just. Al mes de gener de 2019, el dia 18 farà un any, va visitar el Rei Felipe la ciutat d’Alacant pel 40 aniversari de la CEV. Un acte important sobre la unió i vertebració del nostre empresariat al qual vaig assistir. Doncs bé, el discurs més reivindicatiu sobre la necessitat de resoldre el problema del nostre finançament va ser el de Salvador Navarro, President de la CEV. Un fet molt simbòlic i representatiu del que els estava comentant. Fa vint anys això era una exigència només dels valencianistes.
Segurament, perquè ha penetrat esta realitat de maltractament fiscal, a la societat valenciana, des de les Corts, ajuntaments, sindicats i associacions hem assolit alguns consensos unànimes, històrics, pel que fa a una agenda valenciana de mínims: finançament, inversions territorials i deute de l’Estat pel desequilibri general per l’aplicació dels sistemes vigents des de 2001 i caducats des de 2014.
Finançament just per cobrir el nostre pressupost i també per complir amb Lleis com la de la Dependència. Estem rebent un 12% dels seu cost, uns 76 milions quan haurien d’arribar uns 400 milions anuals. I d’això els podria parlar molt bé la Vicepresidenta Oltra, responsable d’eixa àrea.
Però també podem parlar d’inversions justes. Hui s’inaugura la doble variant de Vandellós. Cal donar l’enhorabona al bon treball de Josep Vicent Boira (un símbol de la mala planificació de les inversions públiques a l’Estat i de la seua injustícia), amb unes inversions com calia des de l’any 2000, amb les que hauríem tingut el tren de la costa, els rodalies, la connexió de l’aeroport de l’Altet amb Alacant i Elx…
Segons la Cambra de Contractistes de la CV, des de l’any 2000, la infrainversió és de 7.000 milions d’euros. Per això, entre d’altres coses i per consens, hem completat la reforma de la disposició addicional primera de l’Estatut d’Autonomia.
Què ha passat en la darrera dècada? Com hem arribat on som?
Les mobilitzacions i ocupació dels espais públics fins la vespra de les eleccions municipals i autonòmiques de maig de 2011, van ser un fet singular però la novetat era que la ciutadania, especialment els més joves, buscaven explicacions diferents al relat oficial. La generació que havia crescut o nascut amb la democràcia volia parlar de tot i opinar, sobretot. Per les xarxes, de manera intergeneracional i sense filtres, després vingué la participació.
Seria la resposta a les retallades del President Zapatero de maig de 2010, i confirmades amb l’aprovació de la reforma de l’article 135 de la Constitució obligat per la Comissió Europea per assegurar el cobrament del deute bancari sobre la despesa social, o uns altres fets extraordinaris com l’estafa de les preferents que arruïnaria milers de pensionistes; els desnonaments massius dels qui perdien el treball o la casa tot i restar endeutats en una hipoteca de per vida.
En resum, el primer any de la dècada actual, es va produir la politització general de problemes que afectaven a persones que fins llavors es vivien de forma no política; és a dir, problemàtiques privades que fins eixe moment solien justificar-se com una mala sort, si no s’explicaven amb negligències personals.
El que valia per al desnonaments servia per a la violència de gènere. Només cal recordar la coneguda Primavera Valenciana quan uns joves d’Educació Secundària varen tallar el carrer de Xàtiva per la falta de recursos del Centre, el tancament de la radiotelevisió valenciana o l’acomiadament d’interins en Educació i Sanitat, dels treballadors d’empreses públiques…
Moltes persones s’interessaren per la política, pel poder i per com s’exercia. I demanaven mecanismes de control començant per la mobilització personal, la implicació i la participació. És a dir, de la protesta a la proposta i finalment, a ocupar espais institucionals.
En pocs anys hem vist créixer els moviments feministes i ecologistes de manera transversal, la mobilització de la població jove, molt jove, que impulsen valors que condicionen tota la política. Qui es queda fora d’estes noves centralitats, de fet, és considerat extremista o antic.
El govern del Botànic va trobar una situació difícil i complicada. Va efectuar un diagnòstic de la situació i ha implementat una acció de govern possible. Ha fet política transversal destinada a tots els sectors socials, sense sectarismes. De vegades es pot no coincidir en els diagnòstics i en les mesures de govern i caldrà augmentar segurament el diàleg però també és legítim aplicar el programa de qui ha guanyat les eleccions i ha estat capaç d’arribar a un acord de legislatura.
Doncs bé, amb eixa visió de dotar al valencianisme d’un discurs més transversal, més poc essencialista i vinculat a l’espai progressista vaig impulsar fa deu anys, en 2010, amb els meus companys d’executiva des de la secretaria general del BLOC, la creació d’una nova oferta electoral: Compromís.
Una proposta per institucionalitzar a les Corts Valencianes el valencianisme unit a una esquerra renovada i a l’ecologisme. L’ecologisme polític va obtindre amb Juan Ponce un diputat verd a un parlament autonòmic. Un fet històric.
Iniciativa del Poble Valencià va demostrar que havia fet una lectura encertada per impulsar una política progressista més acostada a la socialdemocràcia i l’ecologisme que als postulats de l’esquerra tradicional.
Compromís va nàixer com una fórmula on cooperàvem diferents amb un mínim denominador comú, la de ser formacions territorials valencianes i ser part de l’espai valencià de progrés.
Hem gestionat sempre la nostra diversitat, que alguns han interpretar com una feblesa, però també és la nostra principal fortalesa, la pluralitat. I considere que així ha de ser també en el futur. Conviure, saber arribar a consensos per guanyar tots, i obtindre els millors resultats electorals possibles. Una direcció conscient de les limitacions i també de les finestres d’oportunitat, atès que predominava la intel·ligència col·lectiva al servei del projecte comú.
Des de la pluralitat, el govern del Botànic ha fet un ingent treball reparador en matèria social i en la creació de condicions favorables per a la nostra economia, rebaixant les xifres de desocupació millors que la mitjana espanyola.
L’acció del govern han portat el final del copagament farmacèutic, la xarxa de llibres, ajudes socials (lloguer, dependència doblant els beneficiaris, renda garantida), inversió cultural o la jornada continuada a escoles. I l’aposta per polítiques irreversibles en matèria de igualtat entre persones, defensa del medi ambient, del feminisme o del moviment LGTBI. Vull destacar també el treball en les àrees d’Economia i d’Hisenda, en una situació gens fàcil.
Perquè són temps de multipartidisme. Les Corts Valencianes, que he presidit durant la passada legislatura, havien comptat amb cinc grups i ara en són sis. El doble o molts més que els habituals en la majoria de legislatures.
En la IX legislatura de les Corts, vàrem acordar per unanimitat 84 declaracions institucionals, un terç de les aprovades en tota la història de la democràcia valenciana, sobre temes molts diversos que passen a ser part central d’un necessari imaginari col·lectiu valencià, part de la nostra identitat, moltes d’elles configuradores de la ja coneguda agenda valenciana. Un altre concepte de la fàbrica valencianista que ara ja és patrimoni col·lectiu.
La pluralitat és, per tant, la millor representació de la nostra societat i la seua gestió parlamentària un instrument per expressar-la. Només una vegada vaig cridar a l’ordre a un diputat en tota la legislatura i vaig fer constar la retirada als Lletrats de l’acta de la sessió. He intentat sempre, rebent les crítiques dels meus, deixar passar més temps als oradors de l’oposició perquè mai pogueren dir que els havíem limitat la seua expressió.
Si d’alguna cosa n’estic orgullós, és del govern que hem tingut i d’haver ajudat a la tramitació de 70 lleis on tots els grups han dit la seua. Orgullós d’enfortir la democràcia valenciana amb la tramitació de milers de preguntes, de milers de sol·licituds de documentació sense haver rebut cap reclamació formal per negar mai un paper. També d’haver celebrat 600 anys de la creació de la Generalitat Valenciana, arran d’una sessió de les nostres Corts forals.
El pressupost de les Corts, congelat des de 2015, és d’uns 28 milions d’euros anuals. En quatre anys hem gestionat a les Corts Valencianes uns 112 milions d’euros, dels quals hem estalviat 10 milions que hem retornat a l’erari públic.
El cost de la nostra representació democràtica suposa en una legislatura eixe import, uns 100 milions d’euros sobre un pressupost de més de 70.000 milions d’euros que haurà disposat el govern de la Generalitat en els últims quatre anys. Un 0,15% del pressupost de la Generalitat en una legislatura.
Ho dic perquè considere que el cost del nostre parlament és assumible i la seua funció necessària.
Defense el parlamentarisme, el poder del legislatiu que aprova els textos que l’executiu ha de gestionar, inclòs el pressupost. També per la seua funció de control al govern d’intercanvi i diàleg amb el poder executiu i les administracions de l’Estat, atenent al principi de cooperació institucional. Un parlamentarisme que ha de millorar i adaptar-se als nous temps. Els mecanismes de millora en la representació i connectivitat en la societat en la que viu.
Defense el paper dels grups parlamentaris com a representants directes de la sobirania popular i sóc partidari de l’horitzontalitat, més que del presidencialisme. En la Mesa de les Corts hi ha representats 5 grups parlamentaris. Sóc el President i per això tinc la representació institucional. Però tinc un vot de cinc, no el poder absolut. I he de negociar cada acord si volem que isca endavant i que hi haja debat. És la nova política: escoltar i acordar. I és la que més garanties té contra els excessos i la corrupció.
La presidència de les Corts ara no és un apèndix de la presidència del Consell. Representa la cambra legislativa i és determinant per a la sostenibilitat del Consell. A més, quan no hi ha majoria absoluta el parlament fa el seu paper i no és una simulació on les diputades i diputats van a votar allò que els manen des del Consell.
La pluralitat i el multipartidisme dóna joc o reforça el parlamentarisme. No és cap crisi que hi haja discussions i que al final hi haja acords que segurament no agraden a totes les parts.
En clau de política interna, ben bé saben vostès que el 2020 també serà un any de congressos de partits. Entre ells el del meu partit, el Bloc Nacionalista Valencià.
Arribem a ell després de l’experiència de quatre anys a la Generalitat i a moltes institucions. Això fa que injustament ens oblidem de la maquinària del dia a dia del partit que vàrem confiar en Àgueda Micó i un equip de persones amb una forta voluntat per coordinar les tasques internes. Vull que quede ací constància del meu reconeixement a la seua dedicació. Una tasca que no és sempre fàcil i que és poc agraïda però molt necessària. Crec que fins i tot vocacional.
De fet, Àgueda Micó que ho ha de fer formalment, tindrà el meu suport al seu informe de gestió. És lògic, perquè sóc el President del BLOC i seria gros que votara en contra.
Respecte a este tema, jo ho he afirmat en públic: no ha de ser un Congrés per solucionar el funcionament de Compromís ni per fer creure que nosaltres sols som Compromís. El BLOC no és tot Compromís. Compromís és una cooperativa política entre partits diferents que haurà de formalitzar una Federació de partits, que és la fórmula estable que preveu la legislació de partits. Amb doble vot, com unes altres federacions que funcionen perfectament.
El vot al si de la Federació de programes, llistes amb reserves de pluralitat per a que tots els integrants es vegen reconeguts en elles i tinguen opcions d’obtindre representació i el vot al si de cada partit per evitar que ningú, ni partits ni grups organitzats puguen imposar el criteris a cap organització en qüestions que afecten les seues bases ideològiques.
Sóc valencianista i vull la continuïtat d’un projecte valencianista nítid que pot col·laborar amb altres forces, des de l’acord preelectoral o estable en forma de federació. I un valencianisme que busca acords postelectorals progressistes per aconseguir governs, com hem fet amb el PSPV i Unides Podem.
M’implicaré en el Congrés defensant i ajudant tant com puga per aconseguir unitat interna i seguir el camí d’èxit iniciat. Com he fet sempre. Deixant espai a les persones que volen participar. A totes les generacions de valencianistes, per fer polítiques tranversals com els he dit, i per fortificar Compromís, l’instrument més important que mai hem tingut.
Perquè tot allò que és important en la vida costa molt d’anar fent, construint. Defensaré un major protagonisme de la militància en el disseny de les polítiques i en la sanció o aprovació prèvia de les lleis que han d’impulsar-se al parlament. La política des de baix cap a dalt. Les experiències d’èxit en les organitzacions, que han anat creixent des d’un garatge, tenen en comú que són poc jeràrquiques, poc especialitzades, i molt horitzontals, cooperatives, igualitàries.
L’apropiació ciutadana de la política, què referia més amunt, implica superar la visió estrictament electoral-institucional, i es vincula amb mecanismes senzills de participació, control i orientació del poder, més enllà de la simple transmissió de mandat o delegació.
És per això que cal recuperar el tracte directe amb les bases, empoderar-les, perquè el govern ens pot allunyar de la realitat. Sóc més partidari d’escoltar que de predicar. Crec que l’èxit de Compromís es va fonamentar en haver escoltat moltíssima gent al grup parlamentari quan només érem sis persones i després en intentar buscar respostes a les seues preocupacions. De representar-los. De baix cap a d’alt, sense híper-lideratges.
Ho dic tot açò en un to positiu i constructiu. Com a millores a realitzar i perquè vull implicar-me en el projecte i consolidar-lo. per que guanyem totes i tots. Tenim una eina política molt potent, que hem de millorar i enfortir, perquè hi ha un espai polític en la defensa i representació ciutadanes, al costat de les organitzacions que defensen un món més just, solidari i sostenible; fent de nexe polític en el combat contra qualsevol forma de discriminació i en favor de la conservació del patrimoni cultural i natural.
La política ha de ser una lluita per assolir una societat d’alta qualitat democràtica, per defensar l’interès general dels que compartim un territori i per als que ens sobreviuran. Per a mi és intervindré, prendre partit, per obrir escenaris que sovint semblen tancats, exclusius, reservats, d’un ordre i matèria que no pot ser alterada; la política és també risc, i no és comoditat, és donar la cara quan les coses van bé però sobretot és analitzar, escoltar i respondre a corrents de fons, a les necessitats objectives de la societat. I de vegades també anar un passa més enllà si no al davant dels qui t’empenten i t’acompanyen.
I també és quan obtens un càrrec de representació saber ser un servidor de totes les persones, pensen com pensen. Ja saben on treballe, poden vindre quan vullguen, millor si no és dimecres o dijous que normalment hi ha ple. Sempre estic obert a xarrar i aprendre de tot el món.
Fa pocs dies, a un article, afirmava que les valencianes i valencians del segle XXI som ara totes les persones que viuen en una regió del sud d’Europa. Som un poble afectat per la crisi climàtica (amb greus conseqüències com la falta d’aigua, la desertització, la degradació del litoral, la contaminació…), societat endeutada, amb uns serveis públics més que acceptables. Que ha costat molt d’aconseguir i millorar. Sanitat , Educació, serveis socials, dependència, Pensions… Configurem l’estructura troncal del nostre benestar que cal cuidar i potenciar. Per això necessitem també una economia sana i productiva, aprofitant les oportunitats de la globalització.
Per altra banda vivim en “la millor terreta del món”, una comunitat de 5 milions de persones on són visibles grans desigualtats socials.
El contracte social que va donar lloc a Europa al període de major prosperitat conegut, en la segona meitat del segle XX, ha estat truncat per l’efecte Mateo, segons Robert Merton: “Al que més té, més li’n donaran, i al que menys té, més li’n trauran”. La bretxa de la desigualtat augmenta, creix i s’amplia en molts àmbits. Els principis bàsics d’una democràcia formal, com ara la igualtat d’ oportunitats desapareix.
Segons el darrer informe FOESSA, de Càritas, l’any 2018 hi havia un milió de valencians i valencianes en risc d’exclusió social, un de cada cinc habitants del nostre territori, mentre que l’exclusió social severa afecta a quasi mig milió de persones, tot i la significativa reducció observada en els darrers anys. Millorem molt respecte la mitjana espanyola però encara hi ha molt a fer.
Que els joves no tinguen un treball regular i un salari digne, suficient per adquirir habitatge i formar família no sol és inacceptable, és una anomalia social, una catàstrofe col·lectiva. És tan greu que totes i tots ens hauríem de sentir interpel·lats a reflexionar i a actuar sobre el mercat de treball, els salaris i sobre les polítiques socials que permeten l’accés a l’habitatge, la conciliació familiar i laboral, que milloren les taxes de la natalitat. I si no, no tindrem futur.
Hi ha qui creu que seguint les rutines, amb el temps, es resoldran el problemes. Els privilegis, la desigualtat i la hiperconcentració de poder i de riquesa en poques mans, contra les expectatives de vida i futur de la majoria, han fracturat les nostres societats i deslegitimen les institucions democràtiques. Per això cal una política útil i honesta que ens ajude a avançar, responent a les demandes socials.
Demanem bons serveis públics, volem una classe política que represente de veritat l’electorat i tindre futur com a societat. I n’afegiria que el valencianisme polític, cívic i inclusiu que sempre he defensat, ha de poder representar a totes les persones que viuen al territori que s’estén des de Vinaròs a Pilar de la Horadada i defensar els seus interessos.
Són les meus conviccions polítiques: un valencianisme de combat contra les desigualtats i pel canvi climàtic, és contrari a qualsevol forma de discriminació social. Per que hi ha moltes coses a canviar i també moltes a conservar, com el patrimoni natural i cultural heretat.
Per això em sent tant còmode en Compromís. Hem sabut conviure i estem entrenats per conviure des del respecte a la pluralitat política, la qual cosa obliga a practicar el diàleg, la transacció i el pacte.
Des de este espai on ens ha tocat viure, defense el valor de la política. La política útil que ens permet millorar i avançar totes i tots junts, sense deixar a ningú darrere.
Estrenem una nova etapa. Tenim nou Govern a Espanya. En el full de ruta, negociat i treballat amb molts agents polítics, figura per primera vegada la posició de l’Agenda Valenciana.
Hem estrenat fa poc una nova Comissió Europea i el full de ruta està molt delimitat. Nosaltres som Europa, el marc que ens dóna estabilitat, seguretat i garantia de llibertat, democràcia i progrés. Compartim oportunitats i també amenaces, com els efectes del Brexit, els conflictes a l’ Orient Mitjà, la dependència energètica o el drama dels refugiats. Necessitem perspectiva global i acció local.
I acabe amb una reflexió final: En una societat democràtica, la política té la funció de dirimir pacíficament les disputes i de decidir les qüestions col·lectives. La seua virtualitat, la qualitat democràtica, depèn de la capacitat de dissens que siga capaç d’admetre, sense afectar la convivència.
La tolerància hauria d’ocupar un lloc més important en la nostra escala de valors. Malgrat les diferències, hem de cooperar amb els altres per tal d’avançar, per que totes i tots en guanyem. La clau és trobar espais i àmbits compartits, i primer de tot, reconèixer que igualtat no és sinònim d’uniformitat, ni d’homogeneïtat. Tots som diferents, però totes les persones, totes, som iguals en drets.
Moltes gràcies per la seua atenció.
