Amigues i amics, compartisc amb tots vosaltres la conferència inaugural que vaig fer a la Facultat d’Economia de la Universitat de València el passat 15 de febrer, per inauguratr el XVI Fòrum de l’Ocupació i l’Emprenedoria.
Bon dia, agraït de bestreta als organitzadors de la XVI edició del Fòrum d’Ocupació i Emprenedoria de la Facultat d’Economia de la Universitat de València.
Reunir en un mateix Fòrum el coneixement, les experiències, les empreses d’èxit i responsables del Consell ( Secretari Autonòmic d’Ocupació entre altres) és una noticia excel·lent i que ens marca el camí de la necessària cooperació públic privada.
Sr. Rector, gràcies per obrir-me les portes de sa casa. I com no, gràcies degà, Sr. José Manuel Pastor i a totes i tots els que conformeu l’equip deganal. Mig segle formant economistes a la nostra Universitat Pública ens ha de fer estar molt orgullosos i orgulloses. Enhorabona!
N’estic convençut que més d’un estudiant estaran sorpresos que un polític, i en este cas, president de les Corts Valencianes siga l’encarregat de fer la conferència inaugural. Em consta que el perfil que trien per inaugurar el Fòrum no és justament un perfil polític. Però us he de dir que jo fa uns anys també era un dels vostres. Bé, no estudiava econòmiques però si Dret, quan la Facultat encara estava al Campus de Blasco Ibáñez.
I malgrat els anys que ens diferencien jo tenia les mateixes il·lusions, idees i projectes que podeu tindre vosaltres ara.
La meua Conferència inaugural vol ser una invitació a analitzar el pròxim futur, compartir reflexions i proposar algunes vies de millora en la recerca de solucions. En trobar punts forts que ens permeten mirar el futur amb major esperança i seguretat.
I el punt d’inflexió per arribar a totes estes reflexions ha estat el professor i economista, Ignacio Muro Benayas. Muro n’és un expert en models productius en el col·lectiu: ‘Economistes davant la Crisi’.
Em sap greu com a polític, com a ciutadà i com pare d’una filla universitària i un altre que ho serà en breu l’alt preu de les taxes universitàries que esteu obligats a pagar però d’altra banda, m’alegra que s’hagen incrementat el nombre de beques al País Valencià.
Encara que no són suficients i per descomptat que tot té molt a veure amb la INFRAFINANCIACIÓ QUE PATIM ELS VALENCIANS I LES VALENCIANES.
Ara, les circumstàncies i el context han canviat i tot és més precari i incert.
Però com sempre, hem de veure la part positiva de les coses i cal ser optimista; i més a la vostra edat. Estem canviant la vida de les persones i ens queda molt per fer. I per descomptat que els actors d’este futur immediat sou tots i totes vosaltres.
Avancem cap a un món on les grans veritats no son tan sòlides i la incertesa, la fragilitat i pot ser la precarietat dominen l’escenari de futur.
Vivim un moment de la immediatesa, de la fragilitat i canvis que no tenim temps a analitzar. Per posar un exemple, al inicis dels 80, quan jo estudiava, teníem un camí de millora i prosperitat.
Nosaltres veiem la Unió Europea com la superació de la dictadura i la fortificació dels valors democràtics més avançats. Ara ens trobem amb una crisi de gran profunditat de la Unió Europa.
D’una banda les tendències aïllacionistes com la vista al BREXIT del Regne Unit (que té una base de nacionalisme uniformitzador , estatalista i excloent) o la pèrdua de legitimitat que ha provocat la nefasta gestió de la crisi de refugiats.
Ara, vos mire i veig els meus fills. Constate que la inseguretat s’ha instal·lat a les seues vides. No hi ha camí clar ni segur.
I el nostre horitzó col·lectiu, i per a vosaltres en major intensitat, no pot ser la incertesa i la precarietat.
Preguntes que ens fem cada dia:
•Quin futur ens espera?
•Podreu trobar un treball en consonància amb els vostres estudis?
•I, si no teniu cotitzacions en feines adaptades als vostres estudis, i el conseqüència, tindreu pensió de jubilació?
•Més encara, continuarem gaudint de cobertura sanitària?
Són preguntes que ens fem, que ens preocupen, i que des d’una mirada curta no obtindrem resposta, que en cap cas serà senzilla. Intentaré donar algunes idees de futur.
Realitats que ja estan a tocar i que caldrà tindre en compte.
1.Món Laboral canviarà de forma exponencial:
Manuel Castells relata en el seu llibre: ‘L’era de la Informació‘ com ha evolucionat el temps de treball al llarg dels segles XIX i XX en els països desenvolupats.
En 1.850 un treballador ho era al llarg de 150.000 hores en tota la seua vida. En 1.900 es treballava un 13% menys, al voltant de 130.000 hores, construïdes a partir d’una mitjana de 2.700 hores anuals durant 48 anys. El 1.950, la vida laboral es concentrava en 110.000 hores, a raó de 2.345 hores anuals i 47 anys. En el 2000 se situava, de mitjana, en 75.000 hores anuals, que equivalen a 41,5 anys treballant una mitjana de 1.800 hores any, encara que en molts països europeus estaven per davall de les 60.000 hores.
O siga que la major productivitat del treball aconseguida en els últims 150 anys ha permès no només augmentar la retribució per hora treballada sinó, sobretot, reduir a més de la meitat el temps de treball mesurat al llarg de la vida laboral als països desenvolupats.
Com hem passat del “treballar menys” a “treballar més”?
Esta tendència a la reducció ha estat paralitzada per la globalització. El 1994, un estudi de l’OIT detectava que, després d’un llarg període d’estandardització i har-monització, es començava a produir una “diferenciació, cada vegada major, de les hores de treball anuals entre els diferents països i també, dins d’ells entre les diferents indústries “.
2.- L’envelliment de la població ha impulsat noves mesures cap a una prolongació de la vida laboral
Les estadístiques que comparen hui la situació dels diferents països de l’OCDE ofereixen una panoràmica molt desigual. En alguns europeus -França, Alemanya, Holanda, Noruega- les hores treballades se situen al voltant de les 1.500 hores per any. En altres desenvolupats, principalment d’influència anglosaxona-EUA, Gran Bretanya, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda- les hores-home anuals segueixen estant per sobre de les 1.700 hores any, una xifra similar a l’existent al Japó, menor al seu compte de l’existent a Rússia, Polònia, Corea, Grècia o Mèxic properes o superiors a les 2.000 hores per any.
De la connexió explícita i assumida entre “augmentar la productivitat” i “treballar menys” s’ha passat al mandat actual (crec que erroni) de “treballar més per ser competitius”, just mentre els avanços tecnològics i ara els robots acceleren els estalvis de mà d’obra en tot el món. Sóc partidari de treballar millor i incrementar la competitivitat.
Esta contradicció ha desembocat en la tesi de la “fi del treball” que significa imposar la precarietat creixent i el treball a temps parcial com a solució caòtica de repartiment d’ocupació, en lloc de proposar una reducció gradual i ordenada de la quantitat de treball mesura al llarg de la vida laboral de cada persona.
No només això. L’envelliment de la població ha impulsat noves mesures cap a una prolongació de la vida laboral. Alemanya exigeix 45 anys cotitzats per accedir a una pensió completa el mateix que Bèlgica, 43 a França … No només cal treballar més hores a la setmana sinó més anys al llarg de tota la vida.
3.- La Robòtica al Treball
•Quina probabilitat hi ha que el teu treball el faça un robot d’ací a 15 anys?
•Ocuparà el teu lloc de treball el 2030?
Segons el Think Tank Bruegel, la meitat de les ocupacions està en alt risc de desaparèixer en les pròximes dos dècades. A Espanya es calcula que el problema afectarà més del 50% dels treballadors. Però, encara que tots estos estudis ens posen en alerta que això succeirà, encara caminem reticents a esta creença.
Un estudi del Pew Research Centre, publicat al març de 2016 relata que el 65% dels treballadors enquestats reconeix que és molt probable que els robots vagen a encarregar-se de gran part dels nostres llocs de treball actuals.
La paradoxa és que una proporció encara més elevat (85%) es mostra al mateix temps convençut que el seu propi lloc està fora de perill d’estos canvis i que no patirà modificacions significatives en els propers 50 anys.
Davant de les veus alarmistes que ens adverteixen que les màquines intel·ligents ens deixaran sense feina, altres experts reclamen que mantinguem la calma i demanen un poc de perspectiva històrica en analitzar el procés.
Sabíeu que amb prou feines l’1% dels llocs de treball que existien fa poc més d’un segle han sobreviscut tal qual eren?
L’arribada de la intel·ligència artificial a les nostres vides no és un procés que haja d’afectar únicament a feines poc qualificades. Segons un estudi de la consultora Mckinsey, gran part de les ocupacions més ben pagats, des de metges a alts directius, són substituïbles per un algoritme. Increïble però cert.!
Així que, assumim-ho, és molt probable que d’ací a una dècada la majoria ens estiguem dedicant a una altra cosa o reinventant en una nova professió. Esta consultora també considera que més que professions, són tasques específiques el que tendiran a desaparèixer. Del que no hi ha dubte és que les persones seguirem conservant capacitats que les màquines no poden assolir.
La clau està en adaptar la força laboral a estes ESPECIFICITATS.
És més que evident que les empreses contractaran menys recent llicenciats i més experts en gestió de dades.
El big data està transformant tot tipus de professions. Les grans empreses estan contractant enginyers capaços d’ajudar-los a optimitzar processos, per tant, la robotització ajudarà a augmentar l’eficàcia i reduir costos en els processos més rutinaris.
Com els entorns laborals es preveuen cada vegada més canviants, més que una experiència laboral concreta, els ocupadors del futur demandaran capacitats específiques. I entre les més sol·licitades estaran la creativitat, el lideratge i la psicologia del comportament. Si hi ha alguna cosa que estiga fora de perill de transformar-se en algoritme és l’empatia i l’habilitat per comprendre els éssers humans.
Des de la revolució industrial s’ha tingut molta por a les màquines, però la història demostra que no són competidores sinó aliades del progrés. Per això és necessari prendre consciència de la rapidesa que canviarà el món laboral per transformar la por en iniciatives i adaptar-nos amb més auto formació.
4.- Les noves tecnologies adaptades al món del treball.
Són ja una evidència. La revolució tecnològica està modificant la vida, les relacions laborals, la forma de comunicar-nos. La competitivitat de les nostres empreses. Només al sector de comerç les vendes per e-comerce s’han incrementat ( i aniran a més) les vendes per Internet. Es només un sector, però podríem parlar del canvi radical en les empreses de la comunicació, En definitiva, en la majoria dels sectors productius.
Salude la experiència del Catedràtic de la Facultat d’Economia, Isidre March: amb motiu de l’aprovació Agencia Valenciana Innovació.
5.- Canvi Climàtic.
Es ja una evidència. Es causant, entre altres desgràcies dels refugiats a conseqüència de la desertificació d’Àfrica. La desaparició de les nostres platges, les la escassesa de l’aigua.
L’impacte econòmic serà enorme i cal tenir-lo en compte.
6.- La revolució de l’Energia.
Passar de l’energia fòssil: carbó, petroli, fins i tot gas, ales energies renovables. Al 2020 no es podrà entrar cap cotxe d’energia fòssil als països nòrdics. Quin temps més essencial estem perdent. El BOE i les polítiques estatal segrestades per uns oligopolis de l’energia.
7.- Identitat en un món global.
La identitat, també és economia. Ser autèntic en un món global. Sobre este punt vaig reflexionar a la Universitat d’Alacant i la Universitat de Califòrnia em va publicar l’article.
El podreu trobar a :
L’embotit de Requena és economia i identitat com ho es la revolució del Bobal. O les sabates del Vinalopó. O l’oli de les Oliveres mil·lenàries.
IDEES PER A MILLORAR: PROPOSTES D’ACORD A L’AMBIT ESTATAL
1.- Un nou Contracte Social que facilite una solució avançada i de progrés
La combinació entre envelliment i canvi tecnològic és incompatible amb treballar més. Necessitem seguir reduint el temps de treball encara que facilitant la seua distribució voluntària al llarg de més anys.
El que es necessita és construir un nou contracte social que faciliti repartir el treball al llarg d’una vida biològica més prolongada.
El nou contracte social, acordat i negociat entre els agents econòmics i socials, i validat per una gran acord legislatiu, estaria acompanyat necessàriament en una re avaluació radical del treball, la formació, la jubilació i l’oci
Kemal Dervis, vicepresident de Brookins Institution i administrador del programa d’ONU per al desenvolupament, assenyala que el nou contracte social estaria acompanyat necessàriament en una re avaluació radical del treball, la formació, la jubilació i l’oci. I, per descomptat, un reajustament paral·lel dels serveis socials i del mercat laboral. Les polítiques públiques haurien d’estimular una major llibertat d’opcions facilitant la compatibilitat entre oci, formació i treball, per exemple, donant l’oportunitat a cada treballador per destinar 1 any de cada 10 al reciclatge i la formació estudiant en el sistema formal.
Això ha de ser compatible, ressalta Manuel Castells, amb l’objectiu de reduir la vida productiva a un poc menys del 40% de la vida biològica, és a dir, amb reduir el temps de treball real a l’equivalent a 35 anys efectius, tot i el envelliment de la població, si es compleixen les esperances d’increments de productivitat dels principals instituts d’investigació.
La base d’un nou contracte social ha de partir, assenyala Dervis, del principi de la distribució asimètrica del temps de treball al llarg de la vida laboral: més intensa al principi i més relaxada al final de la vida. Es tracta d’un objectiu coherent amb els desitjos de la població que desitja capitalitzar en forma de la màxima autonomia i llibertat per a la seua maduresa l’esforç prolongat de rendiment que ha anat desplegat al llarg de tota la seva vida laboral, composta per etapes molt diferents entre si.
Significa reconèixer que el treball es distribueix de forma desigual, d’acord a les possibilitats d’aportació de cada etapa, com, de fet, s’està fent en l’actualitat.
La distribució asimètrica del temps de treball
L’objectiu d’aportació de cada individu s’hauria de començar a mesurar en hores acumulades al llarg de tota la vida, no en anys de treball. Ara que la hisenda pública disposa d’una història detallada de totes les rendes, no hi ha cap raó per desconèixer la història laboral de l’individu mesura en el nombre efectiu d’hores treballades acumulades en els diferents treballs. En fer-ho, es comprovaria que és possible acumular 70.000 hores de treball, al llarg de la vida laboral, o menys si la productivitat ho permet, i distribuir-les racionalment d’acord amb els desitjos i possibilitats de la gent.
No queda més remei que transitar cap a un contracte social que compatibilitze un diagnòstic realista amb solucions radicals si el capitalisme no vol vore abocat a crisis periòdiques per falta de demanda interna
Suposa reconèixer i quantificar un fet evident: les empreses s’aprofiten de les majors energies -les inicials del professional formadors durant els primers 15 anys d’activitat, en els quals és habitual lliurar-se a jornades cada vegada més llargues a canvi d’estabilitat en l’ocupació o una reclassificació.
Si s’assoleixen les 2.000 hores a l’any el treballador tindria acumulades 30.000 hores en complir els 35. Amb el pas del temps, es passa a una etapa intermèdia amb perfils més laxos fins mantenir-se en una mitjana de 38 hores setmana i 1.800 hores any.
En estos 15 anys, ha generat altres 27.000 hores el que suposa que té 50 anys i ha aportat ja al 81% del que podria ser el seu compromís laboral. La resta de la seua vida hauria d’organitzar per aportar la resta el que li permet organitzar la seva retirada gradual i compatibilitzar-la amb tasques socials o formatives per a la comunitat.
Este model és clarament possible si el valor de les hores de treball remuneren la major capacitat d’anàlisi i resolució de problemes que aporta l’experiència.
No queda més remei que transitar cap a un contracte social que compatibilitze un diagnòstic realista amb solucions radicals si el capitalisme no vol veure abocat a crisis periòdiques per:
•Falta de demanda interna.
•S’imposa la precarietat i el treball a temps parcial
•Envelliment i robotització empenyen a un nou contracte social
#Ocupació
D’augmentar la productivitat i treballar menys s’ha passat al mandat neoliberal `treballar més per ser competitius’
Es necessita construir un nou contracte social que facilite repartir el treball al llarg d’una vida biològica més prolongada.
L’objectiu d’aportació de cada individu s’hauria de començar a mesurar en hores acumulades al llarg de tota la vida, no en anys de treball. industrial
Ni la setmana de quatre dies ni la jornada de 35 hores; el que mesura de veritat el progrés social és la reducció de la quantitat de treball mesura al llarg de la vida laboral de cada persona. Aquesta forma de mesurar el “treballar menys” resumeix millor que cap altra les aspiracions que identifiquen una societat, una manera de vida, un contracte social.
2.- Un Pacte d’Estat sobre el Deute Públic: els ingressos i les despeses.
En 4 anys, el Gobierno de España de Mariano Rajoy ha incrementat el Deute Públic Espanyol en més de 350.000 Milions d’Euros fins arribar la xifra del bilió d’Euros, més del 100% del PIB. Es parla molt de l’esgotament del Fons de reserva de les pensi8ons ( que es cert i preocupant) però més greu es la situació del dèficit crònic de l’Estat i l’increment del Deute Públic. Exponencial als darrer anys.
Un gran acord que va més enllà del nou sistema de finançament de les CCAA, que es urgent i necessària. Parlem dels interessos de l’ESTAT. Que ingressem. Ingressem poc. Qui paga i qui no paga. Les borses del frau i model impositiu. I un acord sobre en QUÈ GASTEM. La redistribució de les despesa pública entre l’Estat, les Autonomies i els Ajuntaments. Suprimir redundàncies
( són necessàries les Diputacions ?)
La finalitat d’estos dos gran acord d’Estat hauria de ser millorar ‘economia productiva” ( no l’especulativa) i reduir les greus desigualtats que han crescut exponencialment els darrer anys.
Som 5 milions de valencians i valencianes en un món global. La solució no es posar fronteres i aïllar-nos, Es un error tancar-se.
Tenim un bell País, gran fortaleses i també debilitats. Som un poble innovador, comercial, creatiu que està en un procés de Renaixement. Ací al Fòrum trobareu empreses d’èxit que han innovat i creen treball estable i de gran valor afegit. Caixa Ontinyent, Balearia o Torre Cid per posar més exemples.
Necessitem més empreses. Cal fomentar l’emprenedoria a tots els nivells. Les institucions no creem ocupació. La nostra missió es crear l’Ecosistema que afavorisca el desenvolupament de l’economia d’alt valor afegit. No l’especulativa. La real, la sòlida, no la financera.
Crear les condicions d’estabilitats, diàleg social, transferència tecnològica i acadèmica a les empreses…. Vosaltres sabeu millor que jo què cal fer.
Fent pinya tindrem més força per aconseguir superar les dificultats que ens limiten. La infrainversió pública territorialitzada i el finançament tan pobre i injust.
A les Corts VALENCIANES HEM ACONSEGUIT ACORDS PER UNANIMITAT QUE SEMBLAVEN IMPOSSIBLES FA UNS ANYS.
Però ens hem d’espavilar . Propose fer una ESTRATÈGIA COMPARTIDA ENTRE PODER PÚBLICS CONSELL, DIPUTACIONS,AJUNTAMENTS, UNIVERSITATS, EMPRE- SARIS I REPRESENTANTS LABORALS. Una estratègia compartida que ens permeta dissenyar els objectius per als 2020 i més enllà. Alguns elements de consens estem donant a Corts Valencianes, però hem d’anar més enllà.
La política també ha d’innovar i adaptar-se als nous temps.
El nostre futur també es juga a les decisions del Govern Central ( màxima unitat en la reivindicació valencians) i la Unió Europea.
Un acord que tinga com a horitzó FER UN País d’alta qualitat: social, econòmica, ambiental, educativa. Aquest és el País que somiem i que poc a poc fem possible.
Moltes gràcies per la seua atenció.
