El passat 5 d’octubre, els representants de les institucions valencianes i de tota la societat civil realitzàrem un gran acte a Madrid, un acte d’afirmació de la nostra voluntat per a reclamar allò que ens pertany per dret. Este 9 d’Octubre ha de ser una data històrica, en la qual tots els valencians i valencianes, de qualsevol comarca, de qualsevol ideologia, s’unisquen per a fer un front comú en eixa defensa dels nostres drets.
Tal com vaig dir a Madrid, ho recorde en estes línies: hem sigut sempre un poble solidari i lleial amb la resta de pobles del nostre estat i en l’època de bonança econòmica, la de fa alguns anys o fa algunes dècades, hem sigut motor de l’economia del conjunt espanyol. En l’actualitat, la nostra situació no és la millor, i, no obstant això, seguim sent igual de lleials i de solidaris, encara que la prosperitat valenciana no existeix, com tampoc existeix una igualtat i una equitat que, des de la humilitat, exigim.
La nostra situació des de fa algun temps no és la millor. Estem empobrits, la nostra renda per habitant és la menor de totes de la mitjana estatal i som els que menys rebem. La nostra veu s’ha alçat perquè no volem ser més que uns altres, però tampoc que uns altres siguen més que nosaltres.
Ara ha arribat el moment de dir les coses amb claredat. Portem molt de temps sent maltractats pel govern central i volem que açò s’acabe ja. Ens hem posat dempeus i anem units en eixa reclamació justa, perquè és una reclamació que té nom i cognoms, té rostre, té passat i futur. Eixa reclamació són les persones que, en el seu conjunt, formen el nostre gran poble, són eixes persones que volen ser tractades amb igualtat de condicions, volen viure i progressar en la nostra terra.
Sense caure en l’autocomplaença, he de recordar que primer van ser les Corts Valencianes la que van iniciar esta reivindicació que reclama un nou model de finançament autonòmic que no ens penalitze. Després ha sigut el Consell i tota la societat valenciana els que s’ha sumat al manifest que reclama un finançament que supose una manera d’entendre’ns amb l’Estat des de la realitat i la sinceritat.
Està en joc la nostra autonomia. La mateixa que en 1977 reclamàvem valencians i valencianes de tots els colors polítics. Siguem realistes, després de tants anys, necessitem diners per a la sanitat, per a l’educació, per a les polítiques d’ocupació, per al medi ambient. I sense diners, sense autonomia financera mai tindrem eixa autonomia política que tant va costar i tant significa per a un poble amb tanta història i importància com el nostre. Ara més que mai, “tots a una veu”.
