La qüestió valenciana no existeix a l’Estat. Per allà som un Levante Feliz, ofrenador i que fem les millors paelles del món. Com la corrupció. “Como en València en ningún sitio” deien fent ganyota les televisions que ens ignoren cada dia. Sobre la realitat que patim, ni parlar-ne. Ni saben ni en volen saber.
Qui assumiria totes les despeces de la “Villa y Corte”? La realitat, ben acreditada per la comissió d’Experts i validada per tots els grups parlamentaris de les Corts Valencianes és que paguem com a rics i no rebem el finançament que puga assegurar un mínim del nosre benestat. I ara, en aquestes eleccions, hi ha qui planteja noves retallades al nostre autogovern. Fins i tot, no seria exagerat parlar d’ un nou Decret de Nova Planta, vistes les propostes extremes d’alguna opció, amb la supressió de l’Autonomia. Si, açò també s’hi juga aquest cap de setmana. Poca broma.
Pot ser siguen les eleccions més importants de les darreres dècades, però els aspectes colaterals, més cridaners, tapen l’autèntic debat. O tornem enrrere, amb involucions molt evidents o garantim i consolidem l’Estat de Dret, les llibertats i, com no, l’autogovern recuperat des de la derrota d’Almansa al 1707. La disjuntiva és clara: la dreta centralista que governa la Junta d’Andalusia ha posat en marxa mesures que suposen un retrocés en els avanços que s’han consolidat al llarg dels anys. També en l’autogovern. L’amenaça és clara. Propugnen, totes tres opcions, una recentralització de l’Estat. “España Una. Autonomías culpables”.
Sobre el debat territorial, el poble valencià no existeix. S’ha vist als debats electorals, ni cas, tot i ser coincidents les dues convocatòries. I el debat existeix. Hi ha un problemema polític sobre la distribució territorial de l’Estat. I ha de ser des de la política, no des de els tribunals, on ha de trobar-se una solució.
La fórmula constitucional de nacionalitats i regions, contemplada a la Constitució, ha donat els seus fruits però no s’adapta a la realitat. Ens ha permés durant 40 anys anar fent. Edificar un Estat de les Autonomies inserit a una Europa cada vegada més unida i més sobirana sobre els antics Estats-nacions. L’Europa de les Regions és cada vegada una realitat més tangible. Les polítiques regionals són més potents i les interregionals que contemplen àmbits supraestatals, més efectives. Hi ha una necessitat d’actualitzar el marc institucionals a la realitat dels pobles europeus. Ací és on podem trobar una resposta política, i no judicial, a demandes democràtiques plantejades al si de l’Estat. El debat neocentralista amaga la temptació del pensament únic. Negar la diversitat no és el camí, i per això des de les Corts Valencianes hem coordinat un grup de treball sobre eixa diversitat cultural i lingüística que sí que és senya d’indetitat dels pobles del vell continent.
La segona Presidència d’Aznar al Gobierno de España, allà per l’any 2000 (sí, després de parlar català en la intimitat), va posar en marxa la recentralització de l’Estat. Es van usar dues vies principals. Per una banda, les lleis base que usurpaven competència de les Comunitats Autònomes i, per una altra, reduir al màxim el finançament de les Autonomies. El Tribunal Constitucional, elegit amb un sistema de partidocràcia, sempre falla a favor de les tesis més centralistes. Ho hem vist recentment en la sentència sobre el nostre Dret Civil valencià. L’establishment mediàtic té consigna d’assenyalar les autonomies com a culpables i malbaratadores dels recursos públics. I casos n’han hagut, principalment amb governs de dreta i al País Valencià els hem patit. Però, malgrat la irresponsable gestió d’alguns governs autonòmics, caldrà recordar que el 70% del Deute Públic Espanyol, més d’un bilió d’euros, recau en la responsabilitat dEL Gobierno Central, i un 25% , aproximadament a les autonomes, on, recordem recau el nostre benestar.
La deriva neocentralista del PP durant l’inici de segle va continuar en la campanya anticatalana i la recollida de signatures en contra del nou estatut i tot un seguici d’accions que tenen com a finalitat dinamitar l’Estat Autonòmic. I ara, aquella demagògia és assumida pels altres component de la dreta centralista. Fins i tot arribant a verbalitzar la supressió de les Autonomies i tornada a l’Estat centralista. Ens recorda molt a la consigna dels franquistes de “España una y no 51”.
La campanya no en parla ni molt ni de forma profunda, però caldrà parar atenció. O centralisme o aprofundiment en l’Estat Autonòmic. Són reformes necessàries per a millorar i consolidar l’autogovern. És urgent un nou model de finançament que supose un tracte just per al poble valencià. Compensant els dèficits en infrafinançament. Caldrà clarificar competències del títol VIII de la Constitució. La reforma constitucional ha de reconéixer els nostre Dret Civil (que és dret social) i acabar amb la disparitat d’adminstracions o per a fer-la més àgil i efectiva (supressió Ministeris amb duplicitat de competències ja transferides).
I, com no, millorar i definir la nostra participació a la Unió Europea, cal que avancem en la construcció d’una Europa propera, de baix cap a dalt i és en eixa Unió on les nacionalitats i regions tenen molt a dir.
El 25 d’Abril és dia per a recordar, però no ens podem quedar ancorats al passat. Vam perdre els nostres drets nacionals “por justo derecho de conquista” i ara és el moment en que, amb la força de les unes, reconquerim el nostre lloc, el nostre poder, la nostra dignitat. Des de l’any 1707 hem estat un poble imparable i ara, més que mai, ho hem de demostrar votant aquest diumenge.
