Dimecres són els premis del Col·lectiu Ovidi Montllor de Música en València i jo hi seré. Fa 10 anys, un nodrit grup de músics i amics i amigues de la música en valencià ocuparen el Palau de la Música de València per a protestar per la invisibilitat a la que el PP havia sotmès als creadors en la nostra llengua. I jo hi era. Perquè sempre he estat amb elles i ells. Perquè sempre he estat amb la música en valencià per una qüestió de convicció personal, molt per damunt de la política i de qualsevol altra qüestió. És una qüestió de militància com a valencià, perquè tinc dret, perquè vull i perquè m’agrada escoltar música en la meua llengua. I si això afegim que tenim grups, cantant si músics que saben fer-la de moltíssima qualitat, no s’entén que les administracions públiques valencianes ignoren a eixos músics.
Les coses han canviat. Canviaren i molt el passat 24 de maig i molt més que canviaran el 20 de desembre. El 24 de maig, canvià el signe polític de la Generalitat, de moltíssims ajuntaments i de moltes institucions i el canvi ha significat NORMALITAT. La normalitat és que la gala del COM es faça al Palau de la Música de València, sense ocupació. La normalitat és que el COM enguany té la col·laboració de les institucions valencianes. La normalitat és que molts càrrecs públics amb responsabilitat de govern hi seran presents en la gala. Jo hi seré i encara que ara sóc president de les Corts Valencianes, hi aniré com l’Enric Morera de sempre, perquè m’agrada la música en la meua llengua, perquè m’agrada com s’està fent eixa música i perquè sense música en valencià no serà possible eixe País Valencià que ja estem construint entre totes i tots.
En 10 anys, les coses han canviat molt en la societat valenciana. El valencianisme cultural, cívic i polític ha passat de la invisibilitat a una visibilitat cada dia més potent. Això és fruit del treball de moltes dones i homes, de gent valenta, de gent que es creu el país, que el pensa, que el treballa, que el construeix dia a dia. Des de la música, des de la literatura, des de la pintura, des de l’escola, des de l’empresa, des del camp, des del periodisme, des de la política… anem fent país i si anem juntes i junts, de la mà, fent pinya, ningú podrà aturar eixa marxa per la dignitat que ve des del fons dels segles i que accions com la de fa 10 anys i l’inesgotable tasca del COM d’estos anys fa que siga més forta.
