No desvele cap secret si afirme que patim una situació d’extrema gravetat. Insostenible, amb unes causes conegudes, analitzades i ben acreditades. Crec que podem resumir-les en tres grans eixos. Hem patit uns mals governs en el si del Consell. No hem comptat amb un finançament just i equitatiu. I com a tercer element, hem patit una gravíssima discriminació pel que fa a les inversions públiques territorialitzades, és a dir, aquelles que vénen directament via pressupostos generals de l’estat. Siga quin siga el color del govern central, l’infrafinançament i la poca (inferior a la mitjana que ens pertocaria per PIB i/o població) inversió dels Pressupostos Generals de l’Estat són la nostra moneda de canvi. Aquest fet suposa un dèficit en el nostre benestar. Són dos factors que penalitzen la nostra economia i de retruc incrementen la pobresa a casa nostra. Si l’any 1995 ens trobàvem a la mitjana espanyola, ara ens situem per baix del 90% en renda per càpita. Si aquest factor li afegim una pèssima governança pública, el còctel és nefast. No és objecte d’aquest article aprofundir en l’anàlisi dels governs de Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, temps tindrem. Vull remarcar un fet que em sembla molt important i que marca una inflexió. Les organitzacions empresarials han dit prou i han alçat la seua veu. Un pas en la bona direcció. Més encara, li han dit al President Alberto Fabra que no ens tornen a embolicar amb falsos debats de ranci anticatalanisme. Així, el President de la Confederació d’Organitzacions Empresarials de la Comunitat Valenciana (Cierval), José Vicente González, afirma que una política de confrontació amb Catalunya no és intel·ligent: «Catalunya és el primer client de la Comunitat i el primer proveïdor». I afirma. «Jo, amb el meu principal client i el meu principal proveïdor, vull portar-m’hi molt bé. I això em sembla que és el normal».
Altres veus autoritzades han anat en la mateixa direcció. Totes les organitzacions empresarials d’Alacant, Castelló i València, les cambres de comerç, l’Associació Valenciana d’Empresaris, han fet sentir la seua veu en diverses entrevistes i documents reivindicatius. El centre de la seua critica es el Govern Central. Han reclamat una reunió amb el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que al moment d’escriure este article no s’ha produït.
Sembla que les organitzacions empresarials han decidit superar les polítiques d’obediència i han decidit exercir una mínima reivindicació. Creuen que el President del Consell s’ha de posar al capdavant de les reivindicacions i insisteixen que la discriminació ve de Madrid. No sabem si els estrategs del PP valencià hauran pres nota. A hores d’ara els veiem submisos a Madrid, sense cap espenta per exercitar una mínima reivindicació, de dir prou. Cal reclamar els nostres drets i defensar, amb la llei a la mà, els nostres interessos estratègics. Acomplir els objectius del dèficit, com ens reclamen des de Madrid, suposaran més retallades i més empobriment. No tenim marge i ells ho saben. Ens han parat i deixat a la UCI econòmica i social.
Ara és el moment de fer una reflexió profunda i rigorosa. Saber que el disseny que alguns han fet per al poble valencià és el de conillet d’índies, el de ratolí de laboratori. Som el laboratori on experimentar les seues polítiques. I calia anestesiar-nos, i així ho han intentat durant els darrers anys. Calia dividir-nos, enfrontar-nos, provincianitzar-nos… evitar qualsevol possibilitat de vertebració valenciana. Així, el poder s’ha ocupat de crear conflictes innecessaris amb un únic objectiu: que el poble valencià no tinguera cap consciència de ser poble i continuar ofrenant noves glòries a Espanya. I així ens ha anat. Ara el PP valencià, assetjat pels casos de la seua nefasta gestió torna a treure l’espantall de l’anticatalanisme. Un mal negoci que ens fa perdre posicions i lideratge. Receptes d’un passat que han fracassat. Practicar un valencianisme integrador és condició necessària per a obrir un nou camí esperançador i de millora per al nostre poble.
Article publicat a Levante-EMV
